Thomas Noone puja a l'escenari de La Mutant per parlar amb la seua titella

Al llarg de la història de la cultura, la figura del "alter ego" ha servit per expressar els conflictes d'identitats de diferents personatges -reals o inventats- la catarsi dels quals es produïa a l'enfrontar-se i enriquir-se de la seua altra personalitat, com si d'un pervers joc d'espills es tractara. En literatura, Robert Louis Stevenson li va donar un sentit tràgic i sinistre a través del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, mentre José Saramago proposava una trobada fortuïta entre dos individus idèntics en L'home duplicat. Al cinema, Groutxo era el nom (i la vestimenta) amb el qual Julius Marx desplegava tot el seu enginy, i dècades més tard Brad Pitt i Edward Norton van personificar dues cares de la mateixa moneda a la magistral Fight Club, de David Fincher. En l'apartat musical, David Bowie va construir la seua carrera a base de múltiples identitats com Ziggy Stardust o El Duc Blanc, mentre en el còmic el verdader poder dels superherois residia en els conflictes interns dels seus "jo" humans. En tots els casos, la interacció entre les dues personalitats provocava una disputa, primer, i una revelació, després.

El prestigiós coreògraf britànic establert a Barcelona Thomas Noone continua en After the Party amb esta estela de duplicitat artística, i ho fa al costat d'un titella amb els seus mateixos trets, de sorprenent semblança. Durant tot l'espectacle, que es podrà veure els dies 7 i 8 (20 hores) a La Mutant, Noone i el seu titella ballen junts al ritme de la música de Jim Pinchen, discuteixen i conversen sobre el passat amb un diàleg intens i absurd, la finalitat del qual és distingir el més valuós de la vida a partir de les experiències -bones i roïnes- del passat. "Vaig decidir abordar esta creació treballant durant setmanes en l'estudi, per així poder centrar-me en la meua tasca sense distraccions. El meu alter ego em permet parlar amb mi mateix i plantejar algun dels meus temes recurrents i altres nous", assenyala l'artista sobre l'obra amb la qual va ser finalista al Premi Max 2019 com a millor intèrpret masculí de dansa. "La música s'adapta als diferents estats que evoque durant la peça, d'escenes més divertides a altres més paradoxals o dramàtiques. És un punt d'inflexió en la meua trajectòria creativa", conclou per definir el que, probablement, serà el seu últim sol sobre l'escenari.

Amb esta proposta, La Mutant continuaamb la seua línia de programació de dansa contemporàniamés multidisciplinar; en estecas, el ball amb titelles i paraula.