Qui no guarda quan té, no menja quan vol
Ara que comencem un nou any, dècada, mes... En fi això de començar sempre dóna peresa.
Imaginem quan hem de començar a preveure els menjars i sopars de la setmana a casa,... buff. I més ara al gener. Arròs és el primer que se’ns ve al cap. Recorde al meu pare que podia menjar cada dia arròs sense cansar-se, sense avorrir-se. Un arròs de verdures, de peix, de carn, sec, melós o caldós. Li tirava a l’arròs amb bledes com als fesols i naps (amb poc porc, això si), o la paelleta de marisc quan celebràvem alguna cosa a casa i si no hi havia res a celebrar, ens ho inventàvem de forma que sense regals, ni aniversaris teníem la capacitat de ficar-nos entre pit i esquena un fantàstic arròs.
Va haver d’aprendre a cuinar-lo amb el seu assaig-error com quasi tots, després que el sol (que es deia Juanita) que il·luminava el seu matí s’apagara d’un dia per a un altre un 3 de gener del 90. Després de tota una vida des dels 15 anys junts. Mai els vaig veure discutir en públic, però sí els vaig veure sonriure i preveure sense peresa les compres setmanals, els menjars plens d’arrossos, d’olles setmanals amb la cansalada xafada i barrejat amb la creïlla... Uhmm (ja tinc fam). Amb les croquetes que eixien de l’olla, aqueix arròs al forn, aqueix arròs vidu dels divendres fet amb els sucs que quedaven del puxeret. I amb la roba vella saltejant el que ja no semblava tindre vida. Allò que es descartava de l’olla quan es produïa el miracle (el meu pare ens va fer creure en el miracle… de l’esforç diari) quan deixàvem caure en una paella amb dos alls tallats i saltejàvem aqueixes sobres. Era llavors quan alçàvem el cap –no per a mirar al cel, sinó per a rebre les aromes que s’escapaven de la cuina (quina barbaritat!…). Tot acompanyat per algú dels cassetes de Lluís el Sifoner que els meus pares posaben com l’aigua en el menjar diari parant taula.
Així és com vaig descobrir que els meus pares feien miracles. Això ho vaig tornar a vore amb els meus sogres, amb els pares dels meus amics, amb els qui fluixejàvem amb les olives de la mortadel·la al carrer. Perquè, amics meus, nosaltres jugàvem al carrer i les pedrades al cap no ens mataven, segurament perquè estàvem tocats amb una vareta màgica, la de la necessitat (quan en ple gener, el bollit formà part de la meua família cada nit, acompanyat amb pa del dia –o no– i all i oli, unes vegades amb una cua de lluç i unes altres amb les croquetes amb poca beixamel i molta mescla).
Ara bé, amics, us propose –em propose– aprendre a fer una recepta nova cada mes, a utilitzar bosses –no d’un sol ús quan vaja a comprar–, descobrir mercats de productors locals, descobrir, provar i tindre almenys el 50% dels meus aliments de proximitat, alçar-me d’un restaurant que no tinga productes de proximitat, artesans, eco… com olis d’oliva valencians, Vins D.O València, corder guirro, etc…. I donar suport als Profesionals de la Cuina de la nostra comunitat que estan cuidant, protegint i impulsant els aliments de proximitat tan bons que tenim a casa.
