Estos nadals fem foc o fugim
Perquè sí, ja està ací desembre i amb ell, el Nadal, aqueix Nadal que ha hagut de mutar i jo ni m’he assabentat.
Va haver-hi amiguetes i amiguets un altre Nadal en el qual, al voltant del dia 1 de desembre, sense haver cobrat el mes, els meus pares començaven a pensar en el Nadal i a pensar en elles. Pensar en el menjar. Ens plantejaven què menjar, sí, no, on i quan comprar.
El sopar de la Nit de Nadal era una amanida d’encisams al centre, una sopeta de fideus per a calfar el que l’estufa catalítica no arribava (que era quasi tot el cos). Després es posava en el centre de la taula el corder (en general es comprava mig corder al tall, tant cama com xulles) però això sí, tot talladet. Ens esperava en el forn murmurant-li la calor amb estes creïlles rostides i molt d’all-i-oli. En acabar teníem taronja i depés un bon plat on convivien des del principi del Nadal fins a Reis, anous, ametles, castanyes, avellanes i cacau de collaret. Quan acabàvem de ficar-nos proteïna vegetal a tutti plen, ens faltaven els torrons, de Xixona i d’Alacant amb mantegades. Al final sempre eixia una ampolleta de sidra que també es quedava fins al final de les festes.
Sempre hi havia un viatge al Mercat Central per a comprar. Sempre a comprar (que és el que cal fer quan vas a un mercat o almenys comprovar preus), no com ara que gràcies a no sé quina dinàmica turística s’ompli d’hordes amb càmeres fotogràfiques que no compren i no paren de fer fotos i fins i tot tocar amb les mans el gènere exposat i quan els diuen que no es poden fotos, s’enfaden. Així que arribàva amb els meus pares i allí, habitualment, compràvem les anguiles per a fer un quilo d’all i pebre, allet, creïlla, pimentó dolça uns vitets i aqueixa picada de pa fregit, all i xocolate que ma mare li afegia fins a aconseguir una salsa que situàvem en el pesebre per a adorar-la. Era igual si era sopar o dinar. Com estava el card tan cultivat en Massanassa (si no se l’havien menjat agafant-lo), després talladet en daus xicotets i per últim, desfet el torró del bla d’ametla o de cacau per damunt. Ho coronem tot amb un trosset de sardina fumada damunt i a fluixejar germanes i germans.
I ací, ‘Del Tros al Plat’ segueix la vida. Recordeu, com deia un professor meu que calia preguntar-se cada dia si ‘fem foc o fugim’?
A la taula i al llit a l primer crit. Folleu, folleu que el món s’acaba sangoneretes meus.