'Vigor Mortis', de la companyia valenciana OtraDanza, arriba a València

'Vigor Mortis' és una producció de la companyia valenciana OtraDanza. L'espectacle ha sigut dirigit per Asun Noales, que ha comptat en la direcció escènica amb la col·laboració de Rulo Pardo, director de la companyia seXpeare, està interpretat per la mateixa Asun juntament amb Carlos Fernández, i s'ha treballat amb l'equip habitual. L'escenografia és de Luis Crespo, i la il·luminació, de Juanjo Llorens.

OtraDanza és una companyia resident en L'Escorxador CCC d'Elx, ciutat natal d'Asun Noales, on va fundar en 2007 aquesta companyia.

L'espectacle va ser estrenat el passat 23 de gener al Teatro Circo de Múrcia.

'Vigor Mortis' es pregunta sobre la vida més enllà de la vida. Ens parla d'aquell altre costat, del desconegut. És un relat de malsons i ensomnis, un tràgic viatge a l'insondable de l'ànima humana.

'Vigor Mortis' és l'expulsió del domicili com a metàfora de desterrament de la mateixa vida. L'espectacle es construeix a l'abric del caràcter insòlit o miraculós de l'ordinari. Es mostra en el detall dels gestos, en la melancolia silenciosa de la mirada, en l'afectiva incertesa de la quotidianitat.

L'escriptura coreogràfica i el treball de cos realitzat per Noales i Fernández va partir en un principi del joc, a través d'improvisacions, comptant inicialment amb l'assessoria del coreògraf Gustavo Ramírez Sansano, i posteriorment es va anar fixant a través de la dramatúrgia de Rulo Pardo i la creació d'ambdós intèrprets. La participació en la direcció escènica de Pardo ha afegit dramatúrgia i teatralitat a l'espectacle i una dosi de comèdia i gestualitat característica dels seus propis treballs i que ací s'integra a la perfecció amb el llenguatge abstracte de la dansa.

En 'Vigor Mortis' també hi ha "un moment de qüestionament, de pensar en què passa amb la vida quan et fas major en aquest món de la dansa. Hi ha una predilecció per apostar per gent nova i jove, i els creadors que ja tenim més temps i experiència ens quedem arrere", reflexiona sobre les motivacions d'aquest duet, que ha passat per moltes facetes fins a centrar-se finalment en tres eixos: la casa (omnipresent en l'escenografia de Luis Crespo), els sons i la parella, tot i que no la parella convencional, perquè queda oberta la possibilitat que siguen germans, amics, coneguts o desconeguts, movent-se en un lloc on fa anys que estan o al qual potser van arribar fa una estona. Un lloc en què estan o van estar. Una obra amb un cert aire espectral que creu en l'energia que deixem en els llocs que hem habitat.