El Teatre El Musical acull l'espectacle de dansa 'La desnudez' del guardonat coreògraf Daniel Abreu
Despullar-se per tornar a començar. Partint d'esta premissa, el guardonat coreògraf canari Daniel Abreu construeix un espectacle de dansa que s'inicia en la foscor i acaba en l'esperança. Amb La desnudez, que arribarà al Teatre El Musical el pròxim 19 de febrer, Abreu planteja un viatge on un home i una dona (ell mateix al costat de la ballarina Dácil González) es mouen sobre l'escenari en un exercici d'unió i autoafirmació, acompanyats del so de la tuba en viu del músic Hugo Portas. El resultat, en paraules de l'artista, és "una proposta poètica sobre el saber estimar-se, i que tracta de suggerir un passeig entre l'amor i la mort".
Tota esta simbologia ha estat sempre molt present durant la trajectòria de Daniel Abreu, qui, en paral·lel a la seua formació artística, va obtenir una llicenciatura en Psicologia. "La desnudez respon a este lloc d'intimitat, on ja no existeixen les preguntes", assenyala. "No es despulla el cos, sinó les formes, per comprendre la geografia d'on s'està. És un acte de mort, com l’exhalació, treure-ho tot perquè comence alguna cosa nova, i al mateix temps, és construir amb la il·lusió que això era el definitiu". Estrenada fa quatre anys, la peça, reconeguda amb tres premis Max en 2018 (millor interpretació, coreografia i espectacle), exemplifica el llenguatge coreogràfic que ha caracteritzat sempre a la companyia que porta el nom del seu fundador: la força i personalitat dels ballarins com a suport, imatges suggerents i eines senzilles amb les que abordar la interpretació. Unes línies mestres que s'han mantingut des de 2004, a través de 60 treballs que han estat portats fins a una trentena de països.
"Dácil i jo vam estar uns dos anys pensant en este treball", explica Abreu, reconegut amb el Premi Nacional de Dansa el 2014, sobre els primers passos del projecte. "Vam començar sense nom, ni camí. A cada trobada aprofundíem en viatges sense guia, amb balls cada vegada més estranys. Dos anys amb la terra en guaret i trobant més bellesa en les coses, en els passos de ball, a les bosses de fem i en els instruments trencats. Construíem i destruíem. Jugàvem amb el temps com a meta, i de vegades el temps simplement era una cosa més".
