Dels pecats del piu, el Nostre Senyor es riu
Perquè si, en pocs dies ja sonaran traques pels carrers, però abans apareixeran amb nosaltres En Carnal i Na Cuaresma, aquest tipus tan simpàtic que fa de Carnestoltes dies de costes, com quan agafàvem la costa del capellà a Soneja amb la bici, a l’estiu, sense frens i a l’aventura. Això és Carnestoltes. En el llibre del bon amor Arcipreste de Hita
Cada febrer arrossegue la pena que el meu paladar no torne a ser testimoni d’aqueix arròs amb bledes que la meua mare ens cuinava. És cert que ens haguera alegrat veure una sepieta i unes gambes nadant en aqueix arròs però ara, amb el pas del temps i després de viure a la Muntanya Russa dels plaers (tots), és quan enyore l’amargor amable de la bleda amb el fesol i els alls, tan senzill i tan llunyà… Amb quina cura perquè cap veí ho sabera, la meua mare afegia un os de pernil al principi d’aquest sofregit perquè el meu pare professava la ideología del “fins els collons de no poder menjar el que vulguem” i clar, això s’havia de sentir en el dinar, una vegada.
Febrer em sap a la truita meloseta de carxofes, carxofes que agafaba en els camps d’enfront de ma casa, fa olor de la canyella i el vi que xopaven les llesques amb ou que ja començaven a apuntar per la porta de la cuina. Em fa olor a les postres diàries, ja fora dinar o sopar. La taronja que els meus pares despullaven de la seua pell amb summa delicadesa però sense parar els grillons que es quedaven a l’aire, aire que que estava perfumat d’una aroma molt pròxima. Un 10 al màster de cirurgia en taronges.
La taronja la compràvem directament a l’agricultor –teníem dos o tres veïns de Carcaixent, un altre de Fortaleny quina taronja de Fortaleny, collons!) i un tercer amb un tros a Torrent que venien les seues taronges per kilos.
De fet la fruita no es comprava en el supermercat, no. El que féiem era agafar el cotxe, el R4, i amb un entrepà embolicat en paper d’estrassa, normalment de les sobres del sopar anterior, a mi m’encantava quan sobrava sang amb ceba o el fetge a la planxa i ceba calfada... Aqueixos entrepans amb una mica d’all i oli... Bo perquè anàvem a un a casa de camp al voltant de Torrent on l’agricultor –i amo– era amic dels meus pares i ens agafaba encisams, carabassetes, pimentons, cebes, creïlles,... fins a carregar per complet el maleter. Els meus pares li pagaven i ens tornàvem pensant en les samfaines, en els sofregits, en les ensalades o en les salmorres que eixirien de tota aqueixa verdura.
I és que en el meu barri, febrer és el mes de traure la jaqueta plastificada, aqueixa que lleva el fret humit trenca-ossos. Ací, al febrer amb un os de pernil, molts fesols, unes penques de carxofes i un grapat d’arròs ens guanyem el cel. Ací, en el meu barri el Carnestoltes són tots els dies. Sempre has de traure a passejar amb tu el millor somriure pel carrer, per a no contagiar de mal rotllo a ningú, perquè en el meu barri es guarda la desgràcia davall del llit i és per sota que quan mestresses en aqueix matalaf, amb la desgràcia davall dels pecats del piu, el Nostre Senyor és riu.Perquè no és per a tant, perquè és precís que en amor, carxofes i vi espolsem la desgràcia.
I és que febrer em recorda que els plaers i el temps cal cuidar-los. Així que compreu als mercats o als productors directament (que li donen als supers) mengeu, gaudiu de la vida i amb la vida, que el món s’acabarà i ja no trobaràs el dinar de la mare...
