Viu València entrevista a Vicent Torrent, líder i fundador d'Al Tall (inclou vídeo)
Al Tall, un dels grups referents i més populars del nostre panorama, anuncià recentment que abandonaria la música de forma definitiva. Abans, però, estaran presents al Concert per la Revolta (31 de gener al Palau de Congressos) juntament amb altres artistes com Mª del Mar Bonet, Carles Dénia i Joan Amèric; encara que ja han declarat públicament la seua voluntat de fer un darrer gran concert d'acomiadament. Xarrem amb Vicent Torrent, fundador i líder del grup, per repassar la dilatada trajectòria del grup, just abans del que potser siga un dels seus darrers balls.
- A la portada de la vostra web vos definiu com un grup de "nova música tradicional" de la Mediterrània. Com expliqueu aquesta aparent contradicció?
- Amb música tradicional no ens referim a tot el repertori de cançons que es feren en temps antics, sinó al llenguatge musical, als estils i la forma de fer música. Amb l'arribada de l'època industrial caigué eixe estil de fer música i s'implantaren els gustos i els estils que les multinacionals anaren imposant. Nosaltres intentem fer el que s'estava fent a altres segles, però aprofitant tots els avanços i tota la mentalitat que tenim al s. XXI.
- Vas fundar el grup, juntament amb Manuel Miralles i Miquel Gil, el 1975. Ara,després de 38 anys d'història, 16 discos publicats i més de 1.000 actuacions, anuncieu que deixeu la música. Per què ha arribat ara l'acomiadament?
- No començàrem massa jovenets. Tampoc tenim ganes de deixar Al Tall quan ja no puguem i ens sobrevinga una impotència d'energia. Com que pensem que hem tingut un recorregut prou ampli i una incidència en la població apreciable, potser siga un bon moment per retirar-se. Jo de moment ho porte bé però ja comence a vore algunes limitacions.
- Habitualment s'ha nombrat al "Tio Canya" com la icona emblemàtica i identificativa del grup. Hi esteu d'acord?
- El "Tio Canya" ha sigut la cançó que la gent ha decidit que és la predilecta del nostre repertori. La férem amb moltes ganes però sense saber quina repercussió tindria. És una cançó crònica que explica la vida de distintes generacions d'este país respecte a l'assumpte de la llengua. Per eixa qüestió ha calat molt fort a la població, la qual cosa és un motiu d'alegria, doncs veus que ha servit d'alguna cosa. De tota manera, la nostra reivindicació no ha estat l'únic tret important de la nostra música. Sovint la nostra vessant d'estima al país i a la llengua sembla que amaga l'aportació musical. Nosaltres hem aconseguit parar un poc la condemna al museu de la música tradicional. Hem ajudat a salvar la manera de fer música del desprestigi i de la cosa rància i antiquada, i hem volgut fer una cosa útil. Aquest pense que és el patrimoni més específic que hem aportat.
- Els vostres discos formen part de la història cultural del país valencià, no només per la música, sinó també per les portades dissenyades per Manolo Boix. Quin valor li concediu a aquests dissenys?
- Li concedim molt de valor, perquè la música a vegades també entra pels ulls. Manolo Boix, a més de ser un pintor fantàstic, ens ha anat molt bé per a traduir en imatges actuals les coses que hem cantat. Ens ho estimem com un tresor magnífic.
- El darrer disc que traguéreu a la venda fou Vergonya, caballers, vergonya. Diu la llegenda que fou una frase del Rei Jaume I davant la fugida de les tropes catalanes al topar-se amb els almohades. Què ens fa ara vergonya?
- Des que Espanya va quallar com a país, el País Valencià, Catalunya i les illes van entrar a formar part d'aquest país mitjançant la violència. Això ens va convertir en un poble colonitzat. Actualment no sabem cap a on anem, i els polítics no saben on atendre. Tenim una referència d'Espanya com el nostre país, quan realment Espanya ens està dificultat la vida normal i quotidiana. Eixa és la vergonya que volem fer sentir, la vergonya de no ser capaços de fer front a aquesta colonització.
- Al quart disc que editàreu, Som de la pelitrúmpeli, fou un dels pocs treballs de la Nova Cançó dirigit a un públic infantil. Quina importància penseu que té l'educació i el fet de conèixer la nostra cultura? I quin paper juga, en aquest sentit, la música a l'escola?
- Pensàrem en un disc amb cançons tradicionals dirigit als xiquets, perquè material escolar pràcticament no hi havia. Jo a més de músic sóc mestre, i pense que la salvació del país està a l'escola. Em sembla que qualsevol esforç per dotar a l'escola d'eines d'aliment és fonamental per al futur.
- Al Concert per la Revolta, que es celebrarà el proper 31 de gener al Palau de Congresos, vos retrobeu amb Mª del Mar Bonet, amb qui haveu coincidit en diversos discos. Parla'ns una mica de la importància de les col·laboracions al llarg de la vostra trajectòria.
- Realment han tingut menys importància de la que ens haguera agradat. Hem fet alguna que altra col·laboració esporàdica, però no massa. Les que hem fet ens han agradat, però ens haguera agradat fusionar-nos més amb altres àmbits mediterranis. Hi ha moltes coses que haguérem volgut fer però no hem arribat a fer-les.
- Ara que abandoneu la música, deixeu un gran buit com a referents que haveu sigut per molts joves músics. Quin futur li augureu a la cultura i especialment a la música en valencià?
- A la música de consum en valencià li augurem el futur que tinga la normalització lingüística. En la mesura en que avance la normalització lingüística, avançarà la música i la cultura en la nostra llengua. Jo tinc fe en este país, encara que la situació ara mateix és fatal. El creixement de la població que és militant i que lluita pel país, i també un ampli sector de la població que no és militant però que ha començat a perdre la vergonya de parlar en la seua llengua, ens augura un futur imparable.
Enllaç al vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=G4-uvdO0opk
