El cicle de documentals 'Albanta(s)' comença amb dos pel·licules sobre els cantautors Aute i Sánchez Ferlosio el 2 i 4 de març

Els cantautors Luis Eduardo Aute i Chicho Sánchez Ferlosio són els protagonistes dels dos llargmetratges documentals que aquesta setmana obrin el cicle de projeccions Albanta(s) a la Sala SGAE Centre Cultural de València (Blanqueries, 6). Així, el dimarts 2 de març es projectarà Aute Retrato, de Gaizka Urresti, i el dijous 4, la pel·lícula Si me borrara el viento lo que yo canto, de David Trueba. Les sessions comencen a les 18 hores i són gratuïtes, encara que, atés el protocol contra la Covid-19, l'aforament de la sala s'ha reduït a 50 butaques i és imprescindible confirmar l'assistència.

 

Organitzat per la Fundació SGAE, a través del seu Consell Territorial de la Comunitat Valenciana, Albanta(s) és un tribut a quatre noms propis fonamentals de la música popular espanyola (els cantautors Aute, Sánchez Ferlosio i Víctor Manuel, i el productor musical Mario Pacheco) que, cadascun a la seua manera, van crear al llarg de les seues trajectòries artístiques i vitals els seus propis universos creatius, tan lliures i necessaris com el de la cançó d'Aute, Albanta, que ha servit per batejar aquest cicle audiovisual. La mostra es completarà amb els llargmetratges documentals Revelando a Mario, de Simó Mateu (9 de març), i El abuelo Víctor, d'Emilio J. Ruiz (11 de març).

 

Dirigit per Gaizka Urresti, qui signa també el guió amb Juan Moya i Nacho Cabana, Aute Retrato (2019) és un emocionant i commovedor tribut a qui, sens dubte, va ser un dels creadors més polifacètics del nostre país, Luis Eduardo Aute: compositor i intèrpret, pintor, poeta, cineasta i dibuixant. En aqueix sentit, el llargmetratge mostra detalladament totes les disciplines artístiques que va cultivar al llarg de la seua vida, així com els seus temes més recurrents: l'erotisme, l'amor, l'humor, la mística, l'amistat i el compromís polític. I això mitjançant els seus propis testimonis, però també d'altres amics i companys, com Silvio Rodríguez, Joaquín Sabina, Forges, Ana Belén, Jorge Drexler o Rozalén, entre altres.

 

"Quan li vaig plantejar a Aute la possibilitat de fer una pel·lícula sobre ell, es va mostrar molt escèptic, perquè no se sentia mereixedor d'una pel·lícula que parlara de la seua vida i de la seua obra", conta el realitzador. "Finalment, el vaig convéncer i durant 2016 vam estar acompanyant-lo durant els concerts de Giraluna, en els quals repassava els seus 50 anys de carrera en el món de la música. A l'agost de 2016, Aute va patir un infart i el projecte es va paralitzar. Esperàvem la seua recuperació, però van anar passant els mesos i no millorava. En 2017, amb el suport de la seua família, decidim seguir avant amb la pel·lícula, que es va desenvolupar en paral·lel als concerts d'homenatge ¡Ánimo, animal! que li van rendir molts dels seus companys de professió", afig Urresti.

 

La pel·lícula Aute Retrato es va estrenar al setembre de 2019 i va obtindre diverses nominacions en certàmens com els Goya, els Forqué o els Simón. El 4 d'abril de 2020, Luis Eduardo Aute moria a Madrid als 76 anys.

 

Gaizka Urresti (Bilbao, 1967) és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat del País Basc. Ha dirigit més d'una dotzena de curtmetratges; entre ells, Un Dios que no ampara i Abstenerse agencias (Premi Goya al Millor Curtmetratge de Ficció). Ha signat també els llargmetratges documentals El último guion. Buñuel en la memoria (codirigit amb Javier Espada) i Arizmendiarrieta, el hombre cooperativo, i la comèdia Bendita calamidad. Ha produït també pel·lícules com Vida y color, de Santiago Tabernero, i Incerta glòria, d'Agustí Villaronga. 

 

Escrita per Joan F. Losilla i David Trueba, i dirigida per aquest últim, Si me borrara el viento lo que yo canto (2019) conta la "prodigiosa història de Chicho Sánchez Ferlosio i d'unes cançons que han vençut l'oblit per convertir-se en himnes". És a dir, títols com Gallo rojo, gallo negro (Los dos gallos), Canción de Grimau o A la huelga, que el cantautor madrileny va interpretar al bany de la seua casa en 1963 davant de dos estudiants suecs que les van enregistrar i, posteriorment, van publicar en un àlbum titulat Canciones de la resistencia española. Per "raons de seguretat" al disc es va ocultar el nom de l'autor i intèrpret de les cançons, que van circular per tot el món, com si de peces anònimes i populars es tractara, fins a convertir-se en autèntics himnes antifranquistes. Canciones de la resistencia española és considerat, a més, el primer registre de la cançó protesta a Espanya.

 

"Resulta sorprenent comprovar com les cançons poden ser eternes, malgrat que el seu autor se situara al marge, s'evadira dels rigors industrials, mantinguera la seua actitud lliure i heterodoxa. Cal contar aqueixa veritat, especialment perquè l'escolten els joves", comenta David Trueba. "L'altra faceta que em va interessar és el component informatiu sobre la vertadera història d'Espanya, una cosa que quasi ningú vol que es conte. I consisteix en ni més ni menys que el fill d'un dels autors del Cara al sol va ser trenta anys després un trobador universitari de protesta, que va lluitar per la llibertat, la solidaritat amb els obrers, que va espentar per fer caure la dictadura amb l'única cosa que tenia a mà: una guitarra".

 

La pel·lícula Si me borrara el viento lo que yo canto es va estrenar al 67é Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i va circular després per festivals com In-Edit o el del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana.

 

David Trueba (Madrid, 1969) va estudiar Periodisme i prompte va començar a treballar en premsa, ràdio i televisió. Es va estrenar com a guionista amb Amo tu cama rica, pel·lícula d'Emilio Martínez-Lázaro a la qual seguirien altres reeixits títols com Two much i La niña de tus ojos, de Fernando Trueba, o Perdita Durango, d'Álex de la Iglesia. Com a director va debutar en 1996 amb La buena vida. Altres títols seus són Soldados de Salamina (en el qual, precisament, conta l'afusellament al qual va sobreviure Rafael Sánchez Mazas, pare de Chicho Sánchez Ferlosio i, a més d'escriptor, ideòleg del feixisme espanyol) o Vivir es fácil con los ojos cerrados. És autor també de diverses novel·les, com Cuatro amigos i Tierra de campos, entre altres.