Els Amics de les Arts: ''Quan fas una cançó no hi ha una guia ni una manera de saber com funcionarà, vas a les palpentes''

L'àlbum ja de per si era complicat, perquè en el grup passàvem del quartet al trio, encara que al final eixa ha sigut la menor de les nostres complicacions. Tot i això, la gran notícia és que ha tingut una bona acollida pels seguidors i ha guanyat el premi al millor disc pop-rock dels Premis Enderrock. Hem pogut fer una gira que ha resistit a sis onades, que ha passat molts alts i baixos, però som aquí i ha anat millor del que imaginàvem.

Pel que fa al nombre de membres, com que era una qüestió que ja coneixíem, ha sigut un canvi més tranquil, i hem continuat fent la feina com sempre, component i posant moltes ganes. Pel que fa a la situació global, ha sigut un moment de posar dosis d'esforços terribles per tirar-ho tot endavant. Al març vàrem ajornar el disc sense saber quan podríem treure'l. Aquell primer estiu ens vàrem adaptar als concerts en acústic, una cosa molt minimalista, molt petita i amb la gent asseguda, el que se podia en aquell moment.

Sí, en aquell moment sabíem que no ens venia de gust presentar el nou disc sense haver tocat cap cançó. Era molt estrany. Aleshores es va imposar la mirada retrospectiva, i tocarem temes que la gent volia tornar a sentir. Va ser una gira molt maca que ens va salvar l'estiu. La part bona és que si hem aguantat això, ara la resta serà molt més fàcil. Si un dimarts, que no és el dia més còmode per a molta gent, el públic ve a veure'n's a València, tot són bones notícies. Els qui tenen mèrit també són els seguidors, amb el ball constant d'anul·lacions, noves programacions, restriccions, etc.

Entens millor la indústria als quaranta anys que quan en tens vint. És molt diferent com la perceps i la penses, però si alguna cosa també hem après en aquest temps és que en l'acte de fer una cançó no hi ha una guia, ni una manera de saber com funcionarà. Quan t'enfrontes a un procés creatiu ho has de fer amb humilitat i assumir que una part de la teua feina la fas a les palpentes. Mai saps si aplegarà a la gent. Cada cançó és un tret a l'aire. No som els mateixos que amb vint anys, encara que la idea continua, que és la d'explicar el nostre pas per la vida a través de composicions. Parlem de l'amor, la solitud, la incomprensió o l'enyorança, la gràcia és que cadascú té una manera de dir-ho. A partir d'ací, la qüestió és mantenir el segell sense repetir-te en excés.

Sí, absolutament. La idea que dona més de si és la del desamor, la de la pèrdua, perquè és quan hi ha un canvi i un conflicte, i de cop i volta es torna interessant. Som pocs al grup i al final les idees es mantenen aquí. La gràcia de les composicions és amagar el sentit evident i no dir-ho. Quan vols escriure sobre la tristesa l'últim que has de fer és dir "estic trist". Tens tres o quatre minuts per explicar aquest sentiment i plantejar un joc lingüístic i formal que et permeti aplegar al clímax del significat. Per exemple, amb Louisiana o els camps de cotó, el nucli de la cançó és "vos enyore, i sé que he fet coses malament", però crec que és molt interessant que no es diga. Que busques altres maneres, amb els versos, perquè l'espectador trobe això.

Em recorda a una pel·lícula manga que mirava l'altre dia amb els meus fills, El Nen i la Bèstia. El nen havia perdut als pares i m'agrada la idea que la pel·lícula retractara als adults sense cara. Els adults, que li deien el que fer o no, apareixien difuminats. Jo com a espectador vaig connectar amb això, amb el rebuig del protagonista cap a les figures adultes que l'envoltaven. Hi ha moltes maneres de fer això, però clar, fer-ho dotze vegades a un disc ja és més complicat.

Així és. El nostre disc es va fer huit mesos abans que començara la pandèmia, i en cap moment havíem fet una lectura d'això. Ha vingut molta gent dient "Ostres, El senyal que esperaves parla d'això, que ens sortirem", "Ací parleu del confinament". I clar, no, no era així, però la gràcia és el que dius, que si deixes prou espai a la cançó i jugues amb l'ambigüitat a favor teu. Aconseguir que la persona pense que els versos estan parlant d'ell per a mi és la millor recompensa, perquè ha aplegat.

Si acabes posant els mateixos ingredients en un caldo, et quedarà més o menys igual, així que intentem canviar alguna cosa amb cada producte. En aquest disc és evident, perquè tot variava. També intentem canviar coses en el procés creatiu. Per exemple, amb el pes de les lletres. Abans intentàvem casar la música que teníem amb algunes idees, i ara pensem un concepte i anem vestint-lo musicalment. És a dir, fer el viatge invers. Això està molt bé perquè et dona noves idees. 

Totalment. No conec a cap grup que no entre a un estudi cagat de por i amb total inseguretat de com anirà. Això deia Quincy Jones, que quan entres a un estudi has de deixar un 40% d'espai perquè el Senyor entre a l'estudi, perquè passen coses. De vegades la màgia dels discs està en el moment menys pensat. Un exemple és la cançó Mentrestant, perquè la part musical és d'una sessió que vàrem fer sis mesos abans. Quan estàvem escoltant la gravació final ens vam adonar que l'altra sonava molt millor, quan no érem conscients que estàvem gravant. La versió final del disc és un assaig.

Som una acumulació total d'errors. No només nosaltres, pense que qualsevol grup, perquè ningú t'ensenya com has d'entrar al món de la música. Aprens quan et dediques. Al final, tens una empresa de tres famílies, i, per tant, va molt més enllà d'agafar una guitarra i cantar. El que vols fer és això i prou, però acabes entenent de discogràfiques, drets d'autor, mitjans de comunicació... cinquanta mil coses que només aprens a base d'oportunitats que et passen per davant i que perds. La part positiva és que, com ja en portem disset anys, sabem alguna coseta. Intentem cada dia fer el mínim nombre d'errors possibles.

Hi ha por al temps, totalment (riu). Has anomenat a Els Pets i per a mi són molt bons referents. Tu compres el primer disc i l'últim i no tenen res a veure. És una carrera coherent, que és el que anhela tot grup; tindre veu en el passat, tindre veu en el futur i tindre un present estimulant. Firmo ara mateix una carrera al nivell compositiu i amb la capacitat de reinvenció d'Els Pets.

Sí. És una frase que se sol dir, que aplegar no és complicat, però jo pense que també. El tòpic no funciona ací perquè hi ha cinquanta mil músics que segurament són millors que nosaltres, però no han aconseguit això. Treballem amb uns companys de viatge perfectes i ens han sortit oportunitats. Així i tot, sí, mantenir-te és on està l'assumpte també. Hi ha una frase de Houellebecq, que diu que qualsevol artista es caracteritza per una o dues coses interessants, i que a partir d'allà només controla el seu declivi (riu). Llavors, nosaltres hem d'intentar que l'hora d'acabar de tocar arribe el més tard possible.

La gira anterior va ser la que va tindre més repercussió ací, però sempre és poc, perquè els grups que toquem en català tenim un territori natural molt limitat. Tot el que siga intentar expandir-nos tant cap ací com a Balears o Andorra ho fem en els braços oberts. De la mateixa manera, la gent també t'acull en una calidesa molt especial, perquè sap que si no són ells qui es desplacen cap a Catalunya a veure't tindran poques opcions d'escoltar-te. Llavors la gent, encara que siga un dimarts, pense que vindrà en una actitud totalment entregada. Perquè hi ha concerts que pots veure la setmana que ve o l'altra, però aquest és un dia a una hora concreta, i això fa més il·lusió.