Vicent Alonso: "Ernest Martínez Ferrando és el narrador valencià més important de la primera meitat del segle XX"
La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació acaba d’editar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando amb una edició a càrrec del poeta, traductor i crític literari Vicent Alonso, dins de la col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians (número 69), dirigida per Enric Sòria i codirigida per Vicent Josep Escartí. El llibre aplega en un sol volum de 1.000 pàgines tota la seua obra narrativa, ordenada amb criteris que han tingut en compte el fet de les successives reelaboracions publicades per l’autor al llarg de la seua trajectòria.
Ernest Martínez Ferrando (València, 1891-1965) ingressà en 1915 al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs i fou destinat en 1920 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del qual fou director de 1940 a 1961. A més de l’obra narrativa, compta amb un volum considerable de llibres i articles d’investigació i de divulgació històrica, articles de crítica musical i de caràcter sociopolític, com també un conjunt gens menyspreable de traduccions de literatura alemanya. Va rebre el 1935 el Premi Creixells per la seua novel·la Una dona s’atura en el camí.
Vicent Alonso (Godella, 1948) fou professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. Fundà i dirigí la revista literària Daina, i impulsà la revista Caràcters. En aquestes i altres revistes (El Temps, Caplletra) i als diaris Avui, Levante-EMV i El País ha publicat nombrosos articles d'opinió i de crítica literària. Ha traduït obres de Charles Baudelaire, de Tristan Tzara, i els assaigs complets de Michel de Montaigne en tres volums. La seua tesi doctoral estigué dedicada a Ernest Martínez Ferrando.
Ernest Martínez Ferrando es va distingir sobretot com a contista amb ferma intenció autobiogràfica i la València de principis de segle XX com a teló de fons
A parer de Vicent Alonso, Ernest Martínez Ferrando és el narrador valencià més important de la primera meitat del segle XX i té una obra potent i suggestiva. Martínez Ferrando, a més, és un autor molt important per dos motius: d’una banda, la voluntat militant d’aconseguir una evolució substancial en la concepció del conte com a gènere en un període en què la crítica demanava ininterrompudament la necessitat de la novel·la; i d’una altra, la creació d’una narrativa de ficció que en gran part era deutora d’una ferma intenció autobiogràfica amb la València de principis del segle XX com a rerefons.
Segons Alonso, els contes que Ernest Martínez Ferrando va publicar en successius reculls mostren amb claredat l’evolució del gènere en la literatura europea des d’uns inicis més lírics fins a adquirir les característiques de la brevetat narrativa que defineix el conte literari modern, qui lligà aquest lirisme dels primers reculls amb una clara voluntat autobiogràfica i, en conseqüència, la seua literatura mostra com a teló de fons la València que va viure quan era un xiquet, la de principis del segle XX. La progressiva evolució cap al conte literari modern, més narratiu, potser l’allunya de la voluntat autobiogràfica però no el separa dràsticament dels paisatges i ambients valencians.
