CINE
El CCCCinema del Centre del Carme retrata l'Alemanya multicultural guiat per la cineasta Doris Dörrie
Fins al 29 d'agost, el cicle de comèdia europea del Centre del Carme es pot gaudir, cada nit, amb entrada gratuïta
Redacción
2021-08-10
Fotograma de "Keiner liebt mich" ("Nadie me quiere", 1994). Imagen: GVA
'Indien' ('India', 1993)
Inicia la setmana, aquest dimarts, 'Indien' (1993). Dirigida per Paul Harather, està basada en l'obra de teatre homònima que van escriure i van protagonitzar els mateixos actors: Josef Hader i Alfred Dorfer.
Conta Josef Hader que "els crítics austríacs el van considerar un film fastigós. El públic, tanmateix, va acudir-hi en massa i el va convertir en un dels més taquillers de la història".
L'humor canvia segons la zona, alguns estudis indiquen que varia segons es conceba en una plana o un lloc de muntanya. 'Indien' va ser definida com una comèdia negra, canina i estoica. La seua estructura de 'road movie' tranuitada utilitza paisatges a penes transitats pel cine, en què destaquen diverses bombes de petroli. "L'est de Viena és el nostre Texas", apunta Josef Hader. La fixació per l'Índia, la seua filosofia i la seua música, que irrompen en aquest film, funcionen com un calze: aquell lloc mític on la parella protagonista voldria escapar.
'Keiner liebt mich' ('Nadie me quiere', 1994)
'Keiner liebt mich' ('Nadie me quiere', 1994), amb direcció i guió de Doris Dörrie, parteix d'un fet estadístic: a Munic, lloc d'origen i hàbitat de Dörrie, el 60% de les persones viuen soles.
'Nadie me quiere' (que es podrà veure l'11 d'agost) ocorre durant el Carnestoltes de Colònia, en aquell clima de transformisme, enrarit i coratjós que continua desfilant en els temps de la sida. Doris Dörrie retrata fidelment aquella Alemanya multicultural que s'amuntona en els afores i violenta els germanistes desfasats, quan les fronteres tradicionals es difuminen i les antigues certeses perden vigència.
Segons el director del cicle, Daniel Gascó, "Doris Dörrie considera que la comèdia és un gènere molt tràgic i posa com a exemples 'Esmorzar amb diamants' i 'L'apartament'. Per això la mort, en el seu vessant real i metafòric, està molt present en la pel·lícula, sense que la invalide el seu efecte còmic".
'Ftina tsigara' ('Cigarrillos baratos', 2000)
En 'Ftina tsigara' ('Cigarrillos baratos', 2000) (12 d'agost), Renos Haralambidis protagonitza i dirigeix una història que va escriure en 1998. El van inspirar les conversacions en una cafeteria xicoteta que freqüentava, els seus viatges exòtics, com al Marroc, i l'obra de Paul Bowles.
Explica Daniel Gascó que "la seua llibertat argumental és extrema, l'envaeix una sensació com d'improvisació jazzística" i afig que "els cigarrets barats del títol al·ludeixen al plaer que proporcionen les coses senzilles de la vida, que són les que veritablement fan que aquesta tinga sentit i significat".
'Ftina tsigara' és una història senzilla on aflora una Atenes subterrània. El protagonista i director de la pel·lícula, Renos Haralambidis, havia rodat 'No Budget Story'. Ara, amb un poc més de pressupost, exposa que no hi ha afició més dolorosa i subestimada al món que col·leccionar moments. I aconsegueix el seu propòsit, extraure poesia a partir de moments: en tramvies buits, bosses transparents d'aigua i peixos de colors, en cabines telefòniques i carrers deserts, o fins i tot moments amagats en puntes de cigarret.
'Paris pieds nus' ('Perduts a París', 2016)
Deia Javier Rebollo que amb el pas del mal anomenat mut al sonor es va perdre en el cine la importància del cos i la seua musicalitat. La mateixa que recuperen Dominique Abel & Fiona Gordon, una parella de ballarins que busseja en les arrels de l''slapstick' en 'Paris pieds nus' ('Perduts a París', 2016), que es projectarà el 13 d'agost. Abel & Gordon fan un cine molt físic a partir d'històries senzilles que requereixen diàlegs escassos, fabriquen un cine la força del qual se sosté en l'agilitat de la forma, la precisió del gag i un ús màgic del color.
Com a curiositat, Gascó explica que "Emmanuelle Riva, una de les grans del cine francés, va acceptar de bon grat aparéixer en la pel·lícula, ja que era una gran aficionada de Buster Keaton, l'estil del qual imiten Dominique Abel i Fiona Gordon. La mítica protagonista d'"Hiroshima, mon amour" moriria dos mesos abans de l'estrena del film".
'Vratné Lahve' ('Sueños de juventud', 2007)
La traducció literal del títol txec 'Vratné Lahve' (2007), que es projectarà el dissabte 14 d'agost, és 'Botelles retornables', però a Espanya es va conéixer com a 'Sueños de juventud'.
Tal com assenyala el títol original, no sols les botelles són reciclables. En la tardor de la seua vida, Josef Tkaloun sent que no ha de jubilar-se. I per a evitar-ho, exerceix una nova missió, molt pròpia d'un guionista: ajuda a complir somnis, omplir buits, reescriure vides. Per al protagonista viure no consisteix a esperar l'estiu perquè no faça calor o l'hivern perquè no hi haja mosques. Viure és una aventura. Deu anys després d'haver guanyat l'Oscar amb 'Kolya', pare i fill, Jan i Zdenek Sverák, van tornar a guanyar-se el cor del públic arrasant en nombrosos festivals.
Amb aquesta pel·lícula es tanca l'anomenada 'trilogia de l'edat' que va iniciar 'Escuela primaria' (1991) i 'Kolya' (1996). Va reunir més d'un milió d'espectadors i es va convertir en la pel·lícula més taquillera del país.
'Parigi e sempre Parigi' ('París, siempre París', 1951)
Acomiada la setmana 'Parigi e sempre Parigi' ('París, siempre París', 1951) dirigida per Luciano Emmer, amb Aldo Fabrizi, Lucia Bosè i Marcello Mastroianni, entre altres.
Fantasia, bogeria, emoció, desventura, entropessons, frenesí, desig, gelosia, sensualitat, perill, amor, música, 'les feuilles mortes'... totes aquestes paraules caben en aquesta immensa pel·lícula. El viatge d'un grup d'aficionats italians que se'n van a veure el seu equip a París es transforma en una mera excusa futbolera per a un film en què tots busquen assaciar el seu desig. 'París, siempre París' és una pel·lícula desprejudiciada del gran Luciano Emmer, en què l'erotisme s'invoca al marge de la censura del seu temps. La pel·lícula revela un París lluminós i poètic, on es percep, a través de la fotografia de Henri Alekan, el gran director de fotografia de Renoir, Clément i Carné.
Fins al 29 d'agost, el cicle de comèdia europea del Centre del Carme 'De què riem a Europa?' projectarà un total de 24 títols que es poden gaudir, cada nit, amb entrada gratuïta i doble subtitulació en castellà i valencià. Més informació www.consorcimuseus.gva.es.
También te podría interesar...
